Fa uns mesos escrivia en relació als fills i la feina a l'educació.
http://pepefalcanar.blogspot.com.es/2017/07/pare-i-professor-o-professor-i-pare.html
Ara, a unes dates familiars i període de lectura i relax m'ha retornat la idea. Gràcies a la secció criatures del diari ARA.
Que us recomano tant si sou, pares i mestres, com si sou pares o mestres.
Del que tot seguit comento n'he fet una lectura com a professor, encara que com deia fa mesos és impossible abstreure's de la condició de pare.
Educar tampoc és una feina solitària. ( afirma Julio César Pérez entrevistat per Francesc Orteu )
Ni solitària ni fàcil. Cada nen és un món i cada persona que
educa també. Aprenem a educar en la mesura que avancem en l’educació, a força
d’equivocar-nos sovint. Faig moltes coses que pensava que no faria mai. Un amic
em va avisar: quan creus que domines la situació, el nen passa a l’etapa
següent i cal tornar a començar.
Com a professor m'he sentit totalment identificat amb l'expressió: equivocar-me, fer coses noves i recomençar una i mil vegades son el meu dia a dia i sobretot la sensació totalment falsa de domini que mai és total ni permanent.
Com a pare també afirma:
M’obliguen a jugar o a posar-me, literalment, a la seva altura.
Des de més avall es veu tot de manera diferent, tot sembla molt més gran. Els
meus fills em fan recordar aquella sensació de totalitat, de present absolut,
d’absència de temps.
Ho signo també com a professor ( el punt de vista de l'altre ), però em quedo amb la referència, la primera directa, al temps.
Què et costa ? ( pregunta F Orteu a Amadeu Carbó )
Donar-los el temps que necessiten. És allò de “Coi, ara no
emprenyis que tinc coses importants a fer”. I és clar que sí que hi ha coses
importants a fer, sobretot amb els fills. També em posen fora de la zona de
confort aquelles preguntes ...
Segona i molt potent referència a temps, sobretot si ets docent. Que diferent seria la feina si no existís una limitació tant gran en el temps ( tant en extensió com en distribució ). A l'EF i l'aprenentatge motor aquesta és una limitació molt i molt gran que es viu de forma estressant.
Com a professor de secundària em sembla molt transcendent tot el contingut del reportatge d'Alba Castellví, de que acompanyo l'enllaç:
S'hi diuen coses com:
... té a veure amb l’eficiència, amb
el fet que necessitem fer-ho tot molt ràpid i perfecte.
si no fomentem l’autonomia dels
infants, “a l’adolescència la cosa es complica molt
perquè, de cop, els exigim que facin coses que no han fet mai”. I el conflicte
està servit.
no és gens fàcil d’acceptar per als adults, perquè el
que volem és que els nostres fills estiguin bé, que no tinguin problemes, que
no ensopeguin amb les pedres del camí, i el que fem és anar-los traient
aquestes pedres pensant que els fem un favor.
Així, doncs, una altra de les raons
per les quals els pares i mares tendim a passar-los al davant o a treure’ls les
castanyes del foc als nostres fills és perquè volem evitar que tinguin
problemes.
Però encara hi ha més motius, com ara evitar el
conflicte. Quan els pares no resolem les dificultats o els problemes dels fills
el més probable és que es generi un conflicte que, com a pares, intentem evitar ...
A aquesta selecció hi ha la tercera i definitiva referència a temps ( ràpid i perfecte ) i es relaciona amb el tema de l'autonomia que al seu temps ens duu a l'adolescència i als conflictes. GENIAL.
Constància, paciència, confiança, coherència son algunes de les virtuts que pares i professors hem de tenir. Hi ha però un valor superior que cal i que tot ho pot: EL TEMPS.
Com crec que pot interpretar-se de la selecció de textos, serà el TEMPS el que al final donarà o traurà raons ( quan més tard més gran serà el problema o fills petits problemes petits, fills grans problemes grans ).
TOT PLEGAT TENINT EN COMPTE QUE L'EDUCACIÓ ( a casa o a l'escola/ institut ) ÉS UN PROCÉS A LLARG TERMINI, ÉS A DIR QUE VOL / NECESSITA TEMPS.
Etiquetes de comentaris: educació
