dilluns, 31 de juliol de 2017

REMEMBER WHEN ?

Vagi per davant, una idea / visió personal:  quan a qualsevol àmbit es treu la pols de la memòria ( i de forma ostentosa i gens modesta ) i es dedica al present a mirar-se el melic del passat  en lloc de tenir perspectiva de futur, és que alguna cosa no funciona. Tant se val si és el gol de Koeman, l'esperit de Juanito, l'aniversari del 23-F o els JJOO del 92 com és el cas actual.
El passat és el passat, és cert que ens ha dut on som, que tampoc és el paradís. I tret de context és fins i tot ridícul amb la mirada actual: o no ho és que sigui justament a un franquista a qui se suposa que li ho hem d'agrair tot, o no ho va ser convenenciera ( com a poc ) la coronació esportiva de l'actual rei ? 
Aquest discurs no serveix de res, està vist que el temps tot ho cura. Hi ha infinitat d'exemples que ho demostren a la política i fora. Si aquest fos el raonament no caldria ni començar, vinga l'autobombo i endavant.

El que m'ha cridat l'atenció de l'efemèride més enllà de la pompa, és l'escassa visió de futur o fins i tot de la més patent realitat, i això és preocupant.

"Los éxitos eran modestos y esporádicos como correspondía a una casi absoluta falta de educación física y cultura deportiva en el ámbito femenino."
Aquesta és una frase extreta d'un article:  https://elpais.com/deportes/2017/07/30/actualidad/1501434016_200988.html

Si ho extrapolem als resultats dels darrers campionats mundials de natació on no hi ha èxits masculins, per exemple, que vol dir això ? Us ho diré no hem aprés res !!! Fa 25 anys potser jo mateix hagués signat la frase però avui en dia...
Que al 92 venint d'on veníem i amb el personatges que regien, alguns, molts pensessin/m en l'EF com una eina de foment de promoció de l'esport s'entén però avui... A l'època de les clàusules de rescissió, dels drets d'imatge, de la més gran mercantilització de l'esport, del payperview...

L'esport i l'EF estan més allunyats que mai, i el tema de la cultura esportiva més val no tocar-lo ja que està totalment contaminat i perdut ( com es veu als noticiaris cada setmana durant la temporada esportiva i no únicament de futbol ) i ho està gràcies sobretot al model d'esport imperant.

Ni tant sols les dades confirmen una celebració optimista, la distància segueix essent immensa entre sexes si es valora la pràctica, no així els resultats és cert. D'això jo en dic oportunisme polític i/o mediàtic.
Ja que avui en dia creure que els resultats impulsen la pràctica és una fal·làcia. Han passat 25 anys dels millors resultats de la història ( gràcies a la inversió i no a l'augment de la participació ) i la situació no s'ha capgirat.

Que l'EF formi part de les vides dels ciutadans li ho devem més a Cagigal que a Samaranch i ja seria hora de reconèixer-li-ho.  Que el model esportiu competitiu s'allunya de la població  és un fet a les dades anuals del propi CSD ( que potser no difon per l'escàndol que suposaria el suport públic a les federacions i a l'esport competitiu ) màxim òrgan polític de l'esport.
Fins avui sols es compara el medaller i no la cultura física, la tradició, la implicació de l'activitat física a la població d'altres països: Alemanya, Holanda o Suècia per citar-ne alguns amb les mateixes o menys medalles que Mireia Belmonte. 

La realitat actual i no exactament o totalment hereva del 92 és:
  • Els index de pràctica van pujant però no a l'àmbit competitiu i si al del lleure i la salut.
  • En aquests camps la distància entre sexes segueix existint i es redueix de forma molt lenta.
  • A pesar del que es publica segueixen calen campanyes i accions  de foment de la pràctica esportiva femenina ( el PCEE n'és una mostra ).
  • L'EF tot i estar instaurada al sistema educatiu, i en contradicció al seu suposat paper de foment, no avança ni és situa al nivell de les recomanacions internacionals o tampoc copia el que fan els països punters als medaller. Està estancada o en retrocés.
  • Potser si arran del boom del 92 han nascut i s'han estès els anomenats professionals de l'esport ( llicenciats, graduats, cicles genèrics, específics, etc. ) ben formats, cert però amb un futur professional complicat per obra i gràcia dels gestors de l'esport i de la política esportiva de medaller.
ENHORABONA A LES ESPORTISTES QUE HAN INVERTIT TEMPS I EN MOLTS CASOS DINERS EN LA SEVA FORMACIÓ QUE LES HA DUT A L'ÈXIT. Si dic que no hem aprés és perquè això ja va passar amb Nieto o Alonso i abans amb Bahamontes o Urtain. ARA SON ELLES, JA ERA HORA, JA TOCAVA.

AIXÒ EN LA MAJORIA DELS CASOS ANOMENATS NO VA SERVIR PER CANVIAR EL MODEL ( el motociclisme si va canviar, però aquest és un altre tema ) O COM A MÍNIM ANALITZAR-LO I PEL QUE ES VEU ARA TAMPOC SERVIRÀ, UNA PENA !!!

Analitzar la realitat, traçar un rumb, tenir un objectiu son principis bàsics que caldria seguir. Es va fer al 92 per aconseguir èxits esportius puntuals. ARA 25 ANYS DESPRÉS S'ESTÀ PERDENT L'OCASIÓ D'APRENDRE DE PASSAT I MIRAR CAP AL FUTUR.

POTSER ÉS UNA UTOPIA PERÒ EL FUTUR HAURIA DE SER L'ESPORT PER A TOTHOM, L'ESPORT SALUDABLE I L'ESPORT ÈTIC. I SI NO HI HA MEDALLES SERÀ PERQUÈ NINGÚ HI VOL FICAR-HI DINERS.