dimarts, 18 de juliol de 2017

Pare i professor o professor i pare ?



Arran de diverses activitats de  formació recents  m’he adonat que molts professors i no professors, professionals de diversos camps, parlen dels seus fills:  son una referència, com a exemple, element motivador... En definitiva ens influencien.  

No és cap descobriment que la paternitat marca, però ho fa només personalment o també ho fa professionalment ?
 
Pensant-hi més a fons  m’he adonat que dels quasi 30 anys d’exercici professional en el terreny de la docència i/o de l’activitat física ( d’ençà que vaig acabar la llicenciatura, ja que les experiències laborals prèvies no compten, o si ? ). N’he exercit 24 essent pare i quasi 20 sent-ho per partida doble.

En determinat moment per exemple, va caler decidir si a més de pare ( a això no es pot renunciar ) seria el mestre dels meus fills en diverses situacions. Així com he vist postures radicals: jo mai voldria, diuen alguns o altres fan veritables malabarismes per coincidir amb els seus fills.  He estat a les dues situacions ( ser-ne el  profe i escollir no ser-ho ) i no sabria donar una resposta única:  el moment,  la persona ( fill/a ), el context...  condicionen la decisió.  Això si,  sempre naturalitat i rols clars ( tot i que hi ha anècdotes divertides, segur ).
Si  tot el tema és reduís a aquesta decisió no mereixeria més comentari. Hi ha més, molt més.



















El punt de vista, el compartir, el deixar fer, la distància, l’exigència, les comparacions, l’empatia, l'orgull, la decepció, la diversió ...

Tot plegat és podria resumir en:  el fet, la capacitat, la possibilitat de situar-se al lloc de l’altre. Virtut impagable sempre,  però que en aquest cas te dues vessants:  la de l’alumne i també la del pare. Que constitueixen,  juntament amb el mestre,  el triangle màgic de l’educació.

El bon professor ( el mal professor no te remei, tant si és pare com si no ho és ) moltes vegades centra la seva atenció a la matèria, la tasca, el grup. Està capficat en el fet de que la seva feina funcioni, això no sols és positiu, sinó  desitjable.
Aquest professor, qualsevol professor agraeix, necessita feedback, informació de com és viu el procés. I els bons ho busquen, ho provoquen i a més actuen en conseqüència. Si s’és pare i professor es disposa d’informació privilegiada de com viu el teu fill la seva formació ( feines, organització, valoracions, correccions, etc. ) per tant és molt fàcil extrapolar-ho a la teva feina.

Aquesta mateixa situació fa que com qualsevol  pare tinguis una opinió de la tasca docent dels mestres / professors  dels teus fills ( tracte, rigor, exigència, dedicació, claredat ... ). Que com a tots els àmbits de la vida és diversa i variada. Per tant també serà  extrapolable el fet de desitjar i per tant buscar una valoració positiva de la teva tasca dels altres pares, comprenent de primera ma el seu punt de vista, que és també el teu.

Al fet de ser capaç posar-se al lloc de l’altre s’hi pot afegir l’element comunicatiu, molt important pels educadors.
Explicar-se és una de les habilitats que he ha de tenir tot docent, més enllà de la capacitat de convicció o de disposar d’arguments contundents. Ajuda i molt en el cas dels alumnes tenir l’experiència negociadora de tot pare o mare i saber que finalment ( pot ser molt al final ) hi haurà un no o un prou. En el cas de que la interlocució sigui amb pares:  saber de primera ma en quina situació poden estar ajuda.  Saber, per exemple que la seva visió, sobretot en cas de conflicte,  està clarament condicionada de partida pel seu fill ajuda  a oferir un altre punt de vista:  el del professor o la institució. Saber que el fet educatiu no és l’únic i que cal relacionar-lo amb altres aspectes de la vida és molt útil.
El saber i la utilitat no son només teoria en aquests casos,  perquè en la teva doble condició d’una o altra forma ho has viscut en primera persona i això realment serveix, si no s’oblida.


A més del que s’ha exposat fins ara, la paternitat és a més un intangible.  Ja que de forma similar a qualsevol procés d’aprenentatge és passa de la dependència, de la total direcció al control o seguiment a distància, fins arribar a la total autonomia.
Tot al seu moment i amb la mida justa. Com passa amb el procés educatiu en el que professionalment i a diari estem immersos. El doble vessant enriqueix tant l’un com l’altre.
Vist d’aquesta manera, i partint de la base que tots/es els/les pares/mares procurem fer-ho el millor possible. Es pot suposar que els que a més son mestres,  i tenen la mateixa intenció ( fer-ho el millor possible ) poden comptar amb un gran avantatge professional.
Sempre que no vegin alumnes, sinó fills ( com els seus ). Com voldries que tractessin als teus fills ? És la pregunta. O no vegis famílies, sinó a tu mateix buscant explicacions o complicitat. Com voldries que t’ho expliquessin ?

He tingut la possibilitat de treballar als més diversos nivells educatius al llarg de 30 anys des d’infants fins a universitaris. I ara encara que els meus fills ja siguin grans, n’adono que  moltes vegades he trobat  alguna referència en ells,  que m’ajuda i motiva:  a tractar als demés com voldries que tractessin als teus.
Tant se val si és: planificant, avaluant, impartint una sessió o atenent a famílies o alumnes.

Podria semblar finalment que únicament els pares o mares de família poden ser bons professionals i evidentment no és això. O que estic fent apologia de la paternitat, tampoc és el cas ( cada cosa al seu temps, no cal córrer ).
Si però que cal, aprofitant l’experiència d’altres, escoltar el missatge,  que com deia al principi  aquests  darrers dies s’ha repetit molt, i no de forma casual,  a un curs de formació per a professionals de l’EF.

LLICENCIATURA, CAP, GRAU, MÀSTER, FORMACIÓ PERMANENT ...  ENS PODEN FER MILLORS PROFESSORS. LA PATERNITAT ES POT AFEGIR I CONSIDERAR UNA EINA DE MILLORA PROFESSIONAL NO FORMAL, ÚTIL SENSE DUBTES ( gràcies família ).

Un toc humorístic mai fa mal, encara que serveixi per constatar que alguna cosa ha canviat.