diumenge, 30 d’octubre de 2016

La promoció de l’activitat física des de baix.



Després d’anys de reivindicar i demanar que s’incrementin les hores d’EF, d’anys d’implementació de diversos plans i programes PEE, PCEE i d’infinitat d’ activitats puntuals: dia mundial de l’activitat física, jornada de promoció de l’esport femení, curses i múltiples activitats d’una jornada.
No vull pensar que tot ha caigut a un sac foradat, si be cal reconèixer que no s’ha produït malgrat els esforços un canvi radical. Si s`ha incrementat l’oferta a determinats grups i en determinats moments, a nivell del meu  centre educatiu per exemple . I els índexs de pràctica esportiva de la població van millorant a poc a poc en general.

L’acció més àmplia i universal no s’ha produït, l’EF segueix tenint, a pesar de les noves necessitats, la mateixa assignació horària de fa 30 anys ( en alguns casos ha disminuït ). Això si, se li demana molt més que fa 3 dècades, amb una situació de la societat i de  l’alumnat  ben diferent.
Crec que la raó cal buscar-la més en els delicats equilibris corporatius dels currículums escolars que en la manca de convicció en la necessitat d’incrementar el pes de l’EF, ja que les indicacions de la UE, les recomanacions d’infinitat d’institucions autonòmiques, nacionals i internacionals ho avalen i algunes fins i tot ho reclamen.

La pregunta i el problema,  en aquest punt és ? d’on surt l’hora o les hores que dediquem a l’EF, de quin àmbit les traiem ? Ja que sembla un argument àmpliament acceptat que no s’ha de carregar més la permanència de l’alumnat als centres.
Fins ara la resposta ha estat: mantenir el que he anomenat equilibri corporatiu. I sembla que el futur no planteja canvis de rumb en aquest posicionament dels gestors educatius.

Per tant,  i en aquest estat de coses pot ser toca canviar d’estratègia ?
Quedi clar d’entrada que el canvi és una aposta a llarg termini. El curt o mitjà  termini requereix decisions que com s’ha exposat no es donen ni semblen properes en el temps. 

L’acció, el paper de la motricitat està definit i regulat a tots els nivells educatius, per tant per la via de la justificació està coberta. No obstant hi ha moments evolutius en els que l’activitat física te valors més enllà d'ella mateixa, és imprescindible per a la maduració global dels individus, d’aquí la denominació que reb: psicomotricitat. 
M’estic referint al període 0 a 6, 8 anys. Educativament educació infantil i primària.












 

Si be com en la resta de nivells hi ha indicacions i recomanacions pel que fa  al temps a dedicar a cada parcel·la educativa,  aquests nivells son especialment flexibles i no pateixen encorsetaments  horaris i tampoc la presència necessària de diversos professionals ( per l’opció adoptada de la figura del mestre generalista ). 
Per tant és possible dotar a la motricitat de major protagonisme com a eina educativa i en conseqüència augmentar de forma significativa la mobilitat i l’acció dels nens i nenes.

Es fa això, a l’educació infantil i primària ?
Segurament no amb la intensitat ni amb la intencionalitat que he descrit. Ja que l’educació psicomotriu a aquests nivells te un rol molt pragmàtic i/o de compliment del mínims marcats.

Per tant la concreció del canvi consisteix en explicar/formar, convèncer als qui en el marc de l’educació infantil i primària poden fent us de la motricitat ampliar el temps de pràctica d’activitats físiques entre els nens i nenes.     
Cal tenir en consideració que en aquestes edats es pot comptar, generalment, amb la complicitat de les famílies. Molt més implicades que en etapes posteriors i també col·laboradores amb alguns aprenentatges motrius bàsics com ara: aprendre a nedar o anar en bici ( que es produeixen fora del sistema educatiu ). I que per tant les fan més permeables al canvi, al increment del paper de la motricitat en l’educació dels seus fills.

El llarg termini del canvi consisteix en que l’efecte d’aquesta acció tindrà una repercussió sobre la població a llarg plaç. I que en aquest termini, l’esmentat increment pot suposar un increment de la  demanda d’activitat pel fet de que s’haurà afiançat un hàbit de pràctica regular.

Les mesures a curt termini estan plantejades de fa temps ( de fet s’estan convertint a llarg termini o en clarament insuficients ), les que s’exposen a llarg termini tenen un clar focus d’atenció: 

Els mestres, ells son la clau, l’eina que l’ha de fer possible.
I només serà,  sobre la base d’una formació motriu acurada que contempli la motricitat com alguna cosa més que formació física, és a dir veritable psicomotricitat !

AMB L’ESTAT ACTUAL DE LES COSES ( com s’ha explicat ) POTSER ÉS D’IL·LUSOS PLANTEJAR UTOPIES, PERÒ ÚNICAMENT AMB LA SUMA D’ACCIONS A CURT, MIG I LLARG TERMINI ÉS POSSIBLE MILLORAR REALMENT I EFECTIVA LES COSES.