Relació pares, professors, alumnes.


Premisses d'aquesta relació a tres bandes:
  1. Si sou pares és segur que voleu el millor per als vostres fills. 
  2.  Si sou professors se suposa que la vostra funció és actuar de la millor manera per als vostres alumnes. 
  3.  Si sou alumnes sembla lògic que actuareu amb la millor predisposició per procurar-vos  la millor formació o el millor resultat acadèmic.

En moltes ocasions aquestes tres premisses a més de complir-se, per alguna casualitat astral o ves a saber de quina mena:  s’alineen, van en la mateixa direcció i actuant de forma conjunta, que no sempre vol dir de forma coordinada, donen com a resultat l’èxit per a tots ( això que ara en diuen el win,win ).
El començament em recorda la filosofia de 3r de BUP ( soc d’aquesta època ). “Si A tal... luego B... entonces, C... i no se com anava”. El que vull dir és que l’èxit d’aquesta relació a 3 bandes no es dona sempre que hi ha aquesta conjunció de factors, anomenada casualitat. 
Hi ha altres supòsits que donen bons resultats. No un win, win ( tots guanyen ) però  si un resultat acceptable.

Aquesta imatge d'una graduació ( tant actual aquests dies ), n'és un magnífic exemple, ja que si l'única opció d'èxit fos: tots guanyen. a la foto hi hauria 2 o 3 alumnes i és evident que cada any n'hi ha més de 2 o 3.

Més enllà de la casualitat, que com el seu nom indica es dona poques vegades. Quines són les variables que fan trontollar el triangle ?

(l’ordre dels factors no indica en cap cas freqüència, ni importància, ni és cap judici de valor. Seguiré l’ordre exposat al principi ).


En aquest punt convé recordar la complexitat que comporta trobar la mida justa, diferent en cada alumne, i al mateix temps ser equànime amb tots ells. Cal no oblidar que el docent en intentar trobar aquest equilibri, no pot obviar la matèria o l’aprenentatge en si mateix.
Aquell mestre o professor que per comoditat, manca de voluntat o incapacitat.  Que no ho intenta i es centra ( es tanca ) en ell,  és sens dubte una variable negativa.
Sense haver aprofundit molt, amb una sola ronda per cada un dels agents ja es veu que qualsevol dels 3 supòsits, molt freqüents tots, trenca aquella conjunció ideal que,  amb raó crec ? he anomenat casualitat. Aquest fet però, no cal ser pessimista, no ens condemna al fracàs. Tot i que,  a més elements discordants menys possibilitats d’èxit. La lògica aquí és taxativa.


Aprofundint una mica més en cada agent, podem imaginar situacions que afegides a les anteriors compliquen encara més les coses.
  1. Sense cap dubte, volent el millor per als fills i en pro de la confiança que és un valor inherent a la relació pares i fills.  Potser en ocasions donem, com a pares, excés de credibilitat a les seves explicacions, versions, interpretacions i valoracions ? I ho fem sense qüestionaments, coneixement de causa,  de forma immediata i a més de forma ferma i contundent. 
  2.  Quan per manca d’espais de comunicació ( en ple segle XXI ? ), per excés d’autoritat, per manca de voluntat o altres motius. No s’és capaç de transmetre als altres agents la informació de:  fets,  criteris de valoració o d’actuació, prioritats en la seva acció. El docent està ( involuntàriament ? ) complicant les coses,  ja que la iniciativa en la comunicació ha de ser seva. 
  3.  Els alumnes, en diverses fases, son persones en procés de maduració i com a tals estan afectades per moltes influències: l’entorn físic, els companys, la societat ... Aquestes influències no son uniformes ni els afecten a tots per igual. Van aprenent també, a part de les assignatures, a reconèixer-les i a regular-ne la influència.  Aquesta evidència els fa volubles i molt canviants i això és una complicació.
 Amb dues rondes generals, i se’n podrien fer més, i moltes més si ens centrem en un cas concret i individual,  n’hi ha prou per comprendre la magnitud de l’empresa en la que estem ficats.

La primera conclusió podria ser: no es pot prendre a la lleugera. La segona conclusió és que cada part te la seva responsabilitat i l’ha d’assumir ( no fer-ho augmenta la complicació del procés ). La tercera, derivada de la segona, és que la part de cadascú no és delegable, transferible o imputable a l’altra part.
Ha quedat demostrat que el win, win no és la clau única de l’èxit. Hi ha èxits a pesar d’alguna de les parts: 
  1. A pesar de famílies: sense criteri, amb sobreprotecció, amb excés de permissivitat, desconfiança, manca de comunicació ... 
  2.  A pesar del mals professors:  autoritaris, acomodats, dropos, sense voluntat, poc comunicatius, academicistes ... 
  3.  A pesar d’alumnes que en determinats moments estiguin perduts, desmotivats, siguin rebels, mal educats, irrespectuosos,  o no trobin el seu objectiu vital o acadèmic.
És obligatori referir-se en especial als docents en aquest punt. En el  sentit que donem per fet que la maternitat o la paternitat és un fet volgut i del que una vegada s’ha produït no es pot desertar, dimitir o renunciar en termes generals. És igualment cert que l’alumne ho és, en darrer terme,  per obligació durant molt temps. 
Per tant l’únic agent del triangle que pot, ha de plantejar-se, decidir si vol fer aquesta tasca i en aquestes condicions és el docent.  I a més s’ho pot plantejar tantes vegades com calgui. 

Per tancar vull fer notar que en cap moment s’ha fet referència en els apartats referits als alumnes a les dificultats o problemes d’aprenentatge. Ja que mai han de ser motiu de fracàs. És responsabilitat dels mestres i professors detectar-los i atendre’ls i de les famílies i d’ells mateixos ( en fer-se grans ) d’adequar-hi les seves aspiracions.

BONA FESTA A LES RESPECTIVES GRADUACIONS ( cadascú al seu nivell ) SÓN LA CELEBRACIÓ DE L'ÈXIT, NO COMPLET POTSER ? PERÒ ÈXIT AL CAP I A LA FI.

Etiquetes de comentaris: