ÉS DE TOTS = NO ÉS DE NINGÚ.



Que socialment existeix un problema amb tot allò que és de tots, és més que evident: corrupció política, evasió d’impostos, caixes B i targetes black tenen en comú l’egoisme, l’avarícia en aquests casos econòmica d’alguns al apropiar-se del que és de tots. Prevaricació, comissions i tràfic d’influències són altres formes d’aprofitar-se personalment del be comú o d’una posició pública.

Les comparacions són odioses, ho se. I en cap cas pretenc comparar els lladres i delinqüents (presumptes ? en algun cas)  que acabo d’enumerar amb els protagonistes de la següent situació.

Els centres educatius són reflex de la societat, és un fet. Que poden ser un motor de canvi social una evidència, per això alguns els consideren una eina ( política, ideològica, moral ...) i d’aquí l’ interès constant i permanent per incidir-hi.
A qualsevol centre educatiu convergeixen diverses influències: la de l’alumnat n’és una de molt important, la que hi exerceixen les famílies no és gens menyspreable i per últim la que es deriva de la funció dels docents. 
De les tres que acabo d’anomenar les dues primeres: alumnes i pares estan condicionades lícitament per l’ interès personal, és a dir són la mostra d'una societat egocèntrica com l'actual ( no corrompuda en conjunt com l’he descrit al principi amb casos extrems )  amb una tendència a l’egoisme en la nostra cultura destacable.
 

El contrapès doncs, es clar l’hem de donar el docents i per extensió els que formem part de l’educació com a servei públic (PAS, representants, gestors...) que no ho oblidem al mateix temps formem part de la societat i per tant tenim personalment les mateixes connotacions. 
A pesar d’això aquesta és la pota sobre la que se sustenta la influència positiva en la societat que ha d’exercir l’educació,  que sigui una eina de canvi, que sigui equitativa, solidària i un llarg etc.

El que em duu fins aquí és la dinàmica de funcionament d’un centre amb (i molt important) tot l’entramat administratiu i normatiu que l’envolta. Que a vegades no només condiciona sinó que pot arribar a impedir  la finalitat última de l’educació.

La finalitat i els objectius de l’educació: és una evidència que van més enllà de cursos i matèries, les competències ( introduïdes no fa molt i ja comentades aquí fa un temps amb to crític) en són una mostra,  a més dels objectius d’etapa o de curs, els continguts transversals, les activitats extraescolars, l'orientació i altres. En definitiva algú diria: posar l’alumne i tot el que fa al centre del fet educatiu. 

Representació de Matèries / assignatures.
Objectius genèrics de l'educació.


La realitat docent: el professorat ocupa una plaça d’una matèria, el professor és tutor d’un grup o no ho és, és orientador o no, rep  pares o no. Per tant el sistema assigna unes atribucions molt directes, que a més són enteses sovint com a exclusives.

A un centre educatiu hi ha infinitat de tasques i funcions que no són ni matèries ni tutories. Amb una petita llista s'explica molt be:
Activitats de cohesió de grups, treballs de síntesi, projecte de recerca, jornades culturals, xerrades diverses ( sexualitat, mobilitat, hàbits tòxics, relació i tolerància ...), dinamització de patis i/o espais, sistemes d’informació i comunicació a la comunitat i un llarg etc. Tot això i més, representa a un centre educatiu l’espai públic, que per definició és de tots.

Però que fruit de la cultura en que vivim i per l’estructura descrita ningú, perdó a excepció d’uns pocs, ho considera com a propi, es a dir que forma part de la  seva responsabilitat i no sols hi pot participar sinó que ho ha de fer. En pro de l’objectiu final i global de l’educació a que m’he referit anteriorment. 

Estem a l’apartat de la realitat, com viu el professorat aquesta part de l’educació que va més enllà de la matèria ? Com una molèstia (  es perden classes !!! ): això no forma part, opinen molts, de les meves funcions ( exclusives ? ).
En aquest punt i per aquesta raó és pot afirmar que els centres són el reflex de la societat, egocentrisme pur, els professors també són individus ( deia abans ). 
Valorant i centrant-nos únicament i exclusiva en allò que ens és propi, no poden ser el motor de canvi que se’ns demana. Ja que alguns ( no tots, segurament ) dels aspectes que estan fora del currículum de la matèria, de la nostra matèria, o son imprescindibles o com a mínim ajuden en la funció global d’educar ( més enllà d’ensenyar ).

Hi ha solució ? El canvi social de l’egoisme, egocentrisme i individualisme no està a prop. L’inici, potser exageradament catastrofista, ho deixa clar. Famílies i alumnes van clarament a remolc de la tendència social. Per tant, queda clar que en l’àmbit educatiu els docents han de dur la iniciativa.

Ajudaria i molt, que no ho haguessin de fer de forma altruista o voluntària, que el sistema marquès la pauta valorant aspectes extra curriculars i no únicament els curriculars lligats a les matèries ( les competències són exemple d'una oportunitat perduda, per covardia ). Tutories compartides, flexibilització de les tasques no lectives i les permanències ( que amb alumnes haurien de ser lectives ) són algunes possibilitats, finalment també ajudaria el reconeixement i compensació d’aquestes tasques o la penalització a qui no se’n ocupa.
Però fins i tot en la precària situació actual la solució passa per interpretar la tasca docent de forma global i no sectorial de matèria, de la meva matèria.  
Ja que fins i tot dins de l’aula d’una assignatura ( terreny personal, exclusiu, privat ) caldria preguntar-se: com la meva matèria ajuda als alumnes en la seva educació en conjunt ? Estic segur que la resposta a aquesta pregunta va més enllà, segur, dels clàssics continguts de cada assignatura sigui quina sigui, fins i tot les instrumentals.
Si fins i tot en aquesta situació, el que importa és el conjunt. Com no serà important el que és de tots. Encara que no sigui de ningú en concret.

VULL ACABAR AMB DUES REFERENCIES FETES A ANTERIORS ENTRADES. NO SERÀ LA QUE HE DESCRIT LA GRAN DIFERÈNCIA ENTRE NOSALTRES I FINLÀNDIA ( O EL NORD D’EUROPA ) ? EN RELACIÓ ALS FAMOSOS RESULTATS A L'INFORME PISA. 
I VULL INSISTIR EN L’OPORTUNITAT PERDUDA AMB LES CC.BB, UN POSSIBLE I VALUÓS  ELEMENT GLOBALITZADOR.



Etiquetes de comentaris: ,