Si sou aficionats al futbol sabeu perfectament
que hi ha diverses tipologies de jugadors: els genis, les estrelles ( que
dominen com ningú els diversos aspectes d’aquest esport). Els que basen el seu
rendiment en el físic per damunt d’altres aspectes també necessaris i finalment
aquells que destaquen per la visió de joc, els anomenats jugadors tàctics.
Descarto els mediocres en conjunt o en algun dels aspectes que dit sigui de
passada segurament no tenen lloc a l’elit.
 |
| Un geni sense dubtes. potser el millor ? |
Si us agrada el rugbi, al igual que
al futbol, hi trobareu diverses tipologies de jugadors. En aquest cas a més
també en la seva estructura com a esport: així hi ha els jugadors tàctics per excel·lència,
mitjos se’n diuen. Hi ha jugadors físics amb dues vessants: el de la sublimació
de la força en el cas dels davanters i els que basen la seva acció en la
velocitat: els 3/4. En el cas del rugbi com en el futbol hi ha els genis, estrelles que no són altres que els que porten a la màxima expressió moltes
d’aquestes virtuts. En aquest cas tampoc cal prendre en consideració els
mediocres, ja que si parlem de l’elit no hi tenen cabuda.
No pretenc donar una lliçó esportiva, si en
canvi em sembla oportú utilitzar aquests dos exemples d’activitats col·lectives
( que podrien ser-ne d’altres: com el basquet, l’handbol, o l’hoquei ...) per
fer un paral·lelisme amb la tasca, també col·lectiva, del professor d’EF.
Col·lectiva en el sentit que implica, en
diferent mesura certament, a un col·lectiu. El marc del qual és inequívocament
la classe, la sessió d’EF ( en relació a aquest àmbit s’ha escrit* anteriorment
de forma amplia) i és aquest aquest àmbit el que pretenc comparar amb els
exemples esportius esmentats.
- Com en el cas del rugbi, en major
mesura que al futbol, a una sessió d’EF hi ha entre els diversos rols un paper
necessariament protagonista; Que no és d’altra persona que del professor.
Aquest rol protagonista, i aquest és en quid de la qüestió, es pot exercir de
diverses formes. No exercir-lo o exercir-lo insuficientment s’ha de considerar
com a mediocritat, com s’ha dit en el cas dels esports. Per no considerar-ho directament
com a negligència o incompetència. I com en el cas dels esports d’alt nivell,
si s’aspira a una EF de qualitat, no hauria de tenir-hi cabuda.
- Sobre la base que el professor assumeix
el seu rol, ens podem trobar amb diverses versions:
 |
| Excel·lent tàcticament. |
 |
| Nº 9, mig meleè, l'estratègia en estat pur. |
 |
| El físic en forma de velocitat i força al rugbi. |
- El professor més físic, se’l
podria anomenar. Que basa la seva acció, com en el futbol o el rugbi, en un
control estricte de la sessió, a tal fi usa molt el seu físic ( demostració,
correcció, instrucció ). És un professor més tradicional, que deixa poc marge a
altres elements de la sessió ( alumnes, materials, espais ...) Es podria
resumir la seva acció dient: que tot, absolutament tot passa per ell.
- Hi ha professors més tàctics, se’n
podria dir. Seguint la comparativa parlem del professor estratega, aquell que
per mitjà de la seva influència sobre tots els aspectes de la sessió ( fins i
tot sense actuar-hi directament durant la sessió) fa avançar l’aprenentatge i
es duu a terme l’activitat amb la seva orientació. És un professor que actua menys i influeix més.
- Com en l’esport hi pot haver
casos, en que si es sublimen les virtuts pròpies de cada model. Que poden tenir
la consideració de genis o estrelles de l’EF.
- Vagi per davant, que no considero
cap dels tres versions com a negatives. Ja que cada una presenta avantatges i
inconvenients. Molt menys encara la tercera que sense dubtes és la ideal, i com
a tal assolible només per a uns pocs.
A l’esport, la longevitat o la permanència en
l’alt rendiment està inversament relacionada amb el predomini del factor físic.
D’igual manera aquest fet condiciona de la mateixa manera l’eficiència
professional en l’EF.
Anys ( més de 27) d’experiència i
experimentació de les diverses fórmules i versions ( mai la tercera) en aquest
camp avalen aquesta opinió.
L’alt grau d’exigència i per tant de desgast
físic, més evident a mesura que passa el temps, és un inconvenient d’aquesta
versió. Que d’altra banda ofereix com és lògic un gran, gairebé total, control
de la sessió ( disciplinari, de la intensitat, del progrés dels alumnes, etc.)
En contraposició al raonament anterior, els
jugadors que més tard es retiren o que es mantenen en primera línia més temps,
tenen la virtut de no dependre tant del seu físic i basar-se pel que fa al
rendiment en l’estratègia. Tàctics els he anomenat.
El professor que s’apropa més a aquest model
és el que aprofita tot un seguit de situacions dotant-les de sentit pedagògic (
us de material, disseny de situacions, interaccions entre alumnes, formació de
grups, assignació de rols, etc.) La menor exigència física d’aquest model es
contraposa a una major dedicació pre i post sessió, a més de no oferir
resultats a curt termini o en grups amb característiques complexes (
conductual, mals hàbits previs, poc motivats...)
Aquests condicionants fan complicada l’acció sistemàtica amb aquesta
versió.
Genis i/o estrelles de l’esport n’he dit. D’aquells
que en el seu paper tenen un paper destacat, fora de l’habitual per damunt de
la mitjana. Els hi ha també a les aules, pocs però recordo uns quants, alumnes
excel·lents en destacar sobremanera individualment i en el seu paper dins
del grup, no oblidem el caràcter col·lectiu del que s’està parlant.
 |
| Clarament col·lectiva una sessió d'EF. |
Personalment, i de la mateixa manera, recordo uns
pocs professors d’EF genials. Aquells que són capaços d’unir en la mida justa i
en cada situació les versions 1 i 2 que he descrit, donant com a
resultat la versió 3. Opino que és impossible a cada situació i en tot moment
oferir la versió 3. Ni els genis de l’esport en són capaços.
Per com actuava tant a dins com a fora de
l’aula. Paco Seirul·lo, ha estat un dels que més vegades ho ha aconseguit (
l’anomeno perquè quasi 30 anys després encara recordo algunes sessions i
lliçons seves. Per alguna cosa serà).
NO SE SI ÉS LA MILLOR MANERA DE CELEBRAR EL 9è TRIENNI ( avui és compleix), PERÒ JA FA UN TEMPS QUE M’ADONO QUE LES COSES VAN
CANVIANT. I ENCARA QUE SOC POC AMANT DE DONAR CONSELLS DE VETERÀ AQUESTA
REFLEXIÓ POT SERVIR ALS MÉS JOVES.
Etiquetes de comentaris: educació física
