dissabte, 28 de març de 2015

PERDRE ? NI A LES CANIQUES !

Suposo que per a molts és inimaginable el que pot donar de si un fet puntual, encara que no intranscendent, d’una activitat d’EF.


LA SITUACIÓ: 
Una jornada que en format competitiu ha de servir per aplicar i valorar tots aquells coneixements i aprenentatges d’una llarga sèrie de sessions i també que posa de manifest actituds ( ancestrals algunes) que en situacions com aquesta afloren de la profunditat de cada participant. 


És secundari el format de l’activitat, en aquest cas, com es veu, va ser el rugbi. Tot i que te rellevància crec: esport noble, amb referents de respecte, dur físicament, poc donat a l’actuació i l’èxit individual  i que per contra demana accions de col·laboració.

EL FET: 
És significatiu, indicatiu de quan arrelades estan algunes actituds, que en aquestes circumstàncies i amb el format de activitat que acabo de descriure es pugui donar el següent cas: 
El professor que observa l’activitat, valora les accions, dona indicacions i fa correccions mentre exerceix d’arbitre. És increpat per alguns alumnes ( un especialment) no sols recriminant un possible ( no possible, sinó segur) error i en ocasions també per les explicacions que interrompen el joc. Al més pur estil Guruceta de fa uns anys o a l’actual Mateo Lahoz. 
Les seves paraules ( que ens delaten a tots a vegades) són: “ a mi no m’agrada perdre”, “ hem de remuntar i perdem temps”, “soc jugador i vull guanyar sempre”, etc.

Sobre el terreny, en calent vaig aturar el joc i, caçada al vol, vaig cridar la següent sentència: això no és un partit ! tu ara no ets un jugador ets un alumne !  i jo no soc l’arbitre soc el professor !

No cal dir que l’activitat va continuar amb total normalitat i en conjunt la valoro positivament.


LA REFLEXIÓ:
Més enllà de la correcció en els gestos tècnics de la comprensió de la dinàmica de joc, difícil en el rugbi, i molts altres aspectes. Em vaig quedar amb les frases que havia sentit al camp i vaig preguntar-me d’on venia aquella idea tant profunda ?

No he fet una profunda recerca però he trobat algunes referències significatives: 
  •   Laura Nicholls  “No me gusta perder ni a las canicas”
En una palabra, ¿cómo se definiría? 
-Dura. No doy nunca un balón por perdido. Una autentica luchadora bajo los tableros. Mire, cuando jugaba al tenis con mi madre y perdía, me enfadaba mucho. Soy una ganadora nata.

    

  • Pau Gasol: "He disfrutado, pero no me gusta perder" 
         El español se declara "muy satisfecho", pero el sabor que le deja la derrota demuestra una vez                      más que no le gusta perder ni a las canicas.

He triat aquestes dues ja que, per a mi, indiquen que aquestes conviccions no són qüestió de sexe, es donen per igual en homes i dones. I les he triat perquè tot i contenir la mateixa idea, la mateixa convicció se’n deriva crec ? una actitud de fons diferent ( una s’enfada, l’altre ha disfrutat a pesar de ...)
Finalment les he triat per posar de manifest que no és només el futbol el culpable de tots els mals.
Tot i que la seva immensa repercussió el fa més responsable que cap altra activitat en el nostre entorn i n’hi ha mostres:
  • X anuló muy bien al Y durante la primera parte de la final, y la victoria final fue fruto de su acertado planteamiento. No me daría vergüenza haber ganado de aquella manera y no me gusta perder ni a las canicas, pero estoy  más contento de perder como perdimos que no de haber ganado con el fútbol -por llamarlo de algún modo- del X.
  • No me gusta perder, pero uno no pule su estilo sin haber perdido mucho. Es en la derrota donde aprendemos a sufrir y a superarnos, donde nos afirmamos en lo que somos y en lo que no somos, donde nos aferramos a nuestra dignidad. Sólo así las victorias tienen luego algún sentido. Sólo después de haber perdido mucho

      Aquestes dues referències donen la resposta de la profunditat del missatge que vaig sentir al camp ( per cert de futbol, ho dic pel context). Tant se val si qui parla sigui un dirigent, un entrenador o com en el darrer cas una estrella mundial d’aquest esport.

      És tant reiterat, tant present que els joves, futbolistes especialment, el tenen gravat a foc. I ja em sembla la culminació dels despropòsits fer-ne un anunci. A quí creuen que pot influenciar CR 7 ?     Als grans o petits inversors ? No senyors del BES als joves i adolescents, és un fet.

     CONCLUSIÓ:
      Una afirmació tantes vegades repetida en un determinat context, en el que segur que hi te sentit, l’esport competitiu. Encara que com s’ha vist no és imprescindible dur-la a l’extrem ( trampes, violència, dòping i un llarg etc.)  Acaba convertida en veritat.
      Impregnant i contaminant a altres activitats en les que no solament no és necessària, sinó que els és nociva. Una mostra pot ser l’EF o altres l’esport de base. Que ja tractava en el seu dia a aquesta entrada: 

      Casualitats de la vida mentre li donava voltes al tema ha caigut a les meves mans un article que tracta el tema. No em podia venir millor l’aportació d’un acadèmic d’un autor de prestigi, Alfie Kohn quan diu que “ competir atenta contra l’aprenentatge”


      NO ÉS LA MEVA INTENCIÓ OBRIR POLÈMIQUES, NI NAVEGAR A CONTRACORRENT PERÒ CONSIDERO, COM A POC, REVISABLE LA NORMATIVA DE CONVALIDACIÓ DE L’EF A ALUMNES AMB DEDICACIÓ SIGNIFICATIVA A L’ESPORT ( ja que són aquells que més interioritzat tenen el missatge).

      AMB MISSATGES COM AQUESTS I AMB TANTA INSISTÈNCIA, ON QUEDEN LA SOLIDARITAT, LA COMPANYONIA, EL RESPECTE, LA GENEROSITAT I TOTS ELS VALORS QUE TE I APORTA L’ESPORT ( també el futbol).

     QUANTA FALTA ELS FA ALS MOLTS CR 7 QUE VAN PEL MON , UNA BONA LLIÇO D’EF.