diumenge, 25 de gener de 2015

ENTRENAMENT I ENSENYAMENT (paral•lelismes i perjudicis).


  • HE FET MÉS D'UN INTENT PER EXPLICAR EL CONCEPTE ENTRENAMENT,  I AQUESTA N'ÉS UNA DE NOVA RELACIONANT-LO AMB UN PROCÉS QUE TOTHOM HA VISCUT.
  • PENSADA PER A ALUMNES, CREC QUE POT SER ÚTIL A MÉS GENT.

En ambdós casos es tracta de processos ( a vegades llargs), A tots dos hi ha un clar protagonisme de l’individu, tant l’un com l’altre poden tenir diferents nivells de complexitat, exigència i tant en un com en l’altre hi ha unes premisses generals a considerar ( tècniques d’estudi en un cas i principis de l’entrenament en l’altre) així com mètodes diversos a aplicar en funció de la temàtica específica ( no és el mateix aprendre llengües o química, com no és el mateix entrenar la força , la resistència o qualsevol QF, que la tècnica o una determinada habilitat motriu).

Un i altre procés són sovint discutits per la seva utilitat, conveniència i adequació a les necessitats personals. Els dos ( un més que l’altre) s’associen generalment a una època de la vida, a una edat. Hom pensa que cal ser jove per aprendre / millorar un determinat aspecte. Hi ha la creença generalitzada que aquests processos han de ser totalment guiats, dirigits, fet que condiciona de forma important la seva raó de ser.

Amb tantes connexions no és estrany que, s’utilitzi com a mostra el procés d’ensenyament ( molt familiar i conegut pels alumnes de batxillerat) a l’hora d’explicar conceptes de l’entrenament i els seus mecanismes.

L’autoentrenament i els autodidàctes: no seré jo qui defensi aquesta postura a l’aprenentatge o al entrenament. Ara be, si  he considerat un perjudici  l’afirmació anterior: “han de ser totalment guiats, dirigits” és perquè considero que hi ha un moment ( breu però transcendental) en que és imprescindible ser autodidacta o entrenar-se a un mateix. És el moment de plantejar objectius, definint el perquè de l’entrenament o de l’aprenentatge, que a partir d’aquest moment serà segurament dirigit, guiat, acompanyat ... Sense aquesta dosi d’autonomia el procés ( sigui el que sigui) està condemnat al fracàs, ja que ningú ( per bon tècnic o catedràtic que sigui) pot decidir per una altra persona.

A partir de la voluntat, explicita o implícita, però necessària. Com deia un bon amic i company de professió: “ Fixeu-vos, ja ho va dir Jesucrist: ensenyeu als que no saben. No va dir mai ensenyeu als que no volen. És impossible”. Si hi ha voluntat, es pot iniciar el procés d’entrenament ( o d’ensenyament).

Control/s: En el cas de l’ensenyament en diem avaluació: inicial, trimestral, parcial, final, autoavaluació. Com tothom sap pot tenir diversos formats i major o menor transcendència. Però sospito que no tothom es planteja l’avaluació com el que és: un sistema de control (de tot, no sols dels alumnes) i no l’objectiu final de l’ensenyament.
En el cas de l’entrenament passa exactament el mateix:  cal saber d’on partim, si el procés és llarg ens cal saber: com anem ? ( ens aproximem a l’objectiu ? ). En funció de l’especificitat del entrenament el format serà un o altre:  proves de camp ( de CF), proves mèdiques (d’esforç per exemple), a vegades la pròpia competició ( si n’hi ha) o perquè no l’estat de forma valorat subjectivament ( en processos senzills).
Més constant, més complex o més simple. Cal revisar el procés per poder reconduir-lo ( adequar-lo, si s’ha desviat de la voluntat expressada).  Per finalment poder quantificar “ + /-objectivament”  aquell objectiu definit. S’ha aconseguit o no el que es pretenia ?
Hi ha qui ( experts en ambdós camps) opina que aquests processos són successius, no acaben mai. Per tant el final d’una etapa determinada, serveix de punt de partida per a la següent. Aquesta és una bona raó per tenir, o intentar tenir, control de la/es situació/ns.
·         Les eines de control si s’han d’escollir han de ser fàcilment aplicables, comparables al llarg del temps i han de valorar el procés.
·         Els objectius que se’n deriven han de ser assolibles i coherents amb la voluntat expressada ( capacitats, habilitats, dedicació, etc.)

Començar. Be, una prèvia abans de començar. 
De caràcter teòric. A diferència de la major part de les explicacions, que pretenen tenir un elevat sentit pràctic. És imprescindible conèixer aquest procés ( principi d’adaptació biològica) per entendre com es comporta un organisme viu  (nosaltres) davant d’un estímul ( aquí d’entrenament però substituïble per ensenyament o altres que precisin d’adaptació). 


A efectes pràctics, més enllà d’explicacions científiques, el principi i la gràfica que l’explica diu: 
  • Cal esforç, dedicació, cansament per desequilibrar l’organisme.
  • Cal  descans, recuperació posterior a l’entrenament ( en aquest cas) per obtenir: no sols tornar al punt inicial, sinó millorar la possibilitat de resposta ( supercompensació).
  • Sense els dos aspectes anteriors, és a dir sense fer res, la línia del rendiment va baixant de forma irremissible ( no es queda al nivell inicial).

Encara no s’ha iniciat i ja ha aparegut repetides vegades el concepte esforç, cansament. 
Més enllà del plaent que pugui resultat una activitat, o per algú fins i tot la fatiga o el cansament.  Per altres pot resultar un fre, un obstacle. 
La fatiga, el cansament és una eina necessària que forma part del procés i que cal conèixer ( tipus, nivells, mesura ...). La seva magnitud, però, està relacionada directament amb l’objectiu ( i com ha quedat clar, crec ?, aquest és personal i intransferible).

Què fer ? ( començar).
Tancades les qüestions prèvies, “el moviment es demostra caminant”, deia algú. Cal fer alguna cosa, i aquí hi ha la gràcia, qualsevol cosa serveix, al principi.
Llegir, estar al dia del que passa al mon ( diaris, informatius...) és un bon inici per qualsevol estudiant. 
Tota activitat física per allunyada que estigui de l’objectiu final serà una bona adaptació al inici del procés, d’aquest concepte a l’entrenament en diem multilateralitat.

Per tant, i no serà una constant, però, al principi la cosa és senzilla.

Això si,  cal tenir clar que és vol fer i que es fa. Expressant-ho correctament, d’això a l’entrenament se’n diu càrrega i sempre consta de dos aspectes: volum ( que es fa, quina quantitat) i intensitat (com es fa, a quina velocitat, ritme, etc...). 
S’han de tenir presents els dos aspectes ja que amb un de sol no queda definit el que fem o volem fer.

En aquest punt cal  mencionar que a l’estudi i a l’entrenament les activitats o la càrrega , que són adequades  per a una persona poden ser inadequades per a una altra persona ( recordeu la gràfica cal desequilibri i aquest és personal).
Al entrenament en això consisteix l’aplicació dels principis de la intensitat i de la individualitat.

Continuació. És un procés ( l’entrenament i també l’estudi), per tant cal continuïtat i constància.

Principi de la continuïtat en diem en l’entrenament. Ara be, la primera fase senzilla en que tot era útil ha passat, i cal tenir presents ara dos aspectes la direcció i la progressió de les activitats.

Si és molt evident que davant d’una prova, exercici o examen de matemàtiques de res servirà exercitar-se fent dictats en castellà. Em sembla igualment evident que davant d’un repte de l’àmbit de la força de poc servirà sortir a córrer 30’ a 140 pm. Per tant, si be no és necessari un mimetisme total si cal conèixer l’àmbit proper o d’influència del nostre objectiu ( tant a l’estudi com a l’entrenament).

Serà de gran ajuda a l’entrenament conèixer a fons les QFB i les seves variants o de la tècnica i/o tàctica de determinada especialitat esportiva. I a l’estudi tenir allò tantes vegades anomenat bona base ( expressió oral i escrita i de càlcul o matemàtiques). Aquest concepte és defineix com a direcció de l’entrenament o  principi de l’intercanvi regulatiu i de la primacia i coordinació conscient.

En aquest punt del raonament ja s’han fet coses, i si s’han fet correctament, ja hi ha hagut alguns efectes ( adaptacions, segons la gràfica) per tant allò que era útil i adequat abans ara pot resultat inútil, o poc estimulant. Cal per tant anar a més, Progressar.

Si és de tothom conegut que els continguts de qualsevol assignatura a 3r d’ESO són més, i més complexos, que els de 6è de primària i que el batxillerat suposa un increment de dedicació i dificultat en relació a l’ESO. Per tant els estudiants progressen.
Amb la mateixa lògica, a cada fase de l’entrenament assolits els objectius (paper del control explicat) caldrà major exigència per seguir estimulant  la millora, o en casos de menor ambició, afiançar el nivell assolit. Cal que l’entrenament progressi. Però com ?

Augmentant  les càrregues que si s’han definit correctament ( volum i intensitat)  aniran a més augmentant-ne el volum (al principi),  la intensitat ( a la 2a meitat) o fins i tot els dos aspectes a la vegada en algun cas.

Altrament dit: principi de l’esforç gradualment creixent, irregular i variable.

Parts d’un procés: a l’educació reglada estan definits per norma: cursos, avaluacions, trimestres. En altres aprenentatges o a l’entrenament cal definir-los a conveniència ( personals o derivats dels períodes competitius, segons el cas).

Periodització i ciclització. Seria el concepte utilitzat a l’entrenament. Sobretot en processos llargs cal dividir el procés en etapes, per raons de control i organització. Són comuns  una fase o període genèric ( al inici) i una fase especifica ( a mida que s’apropa el final).
Exemple de periodes d'un entrenament competitiu.
És important avançat el procés exposar els conceptes unitat i especificitat, que si be no són senzills tenen molta importància ( sobretot si hi ha objectius de rendiment, ambiciosos o no).

Si a l’educació és recomanable no oblidar mai continguts anomenats transversals ( hàbit lector, capacitat de síntesi, atenció ...) per concreta que sigui la matèria d’estudi,  ja que sempre són útils a l’estudiant. 
A l’entrenament, sempre fins i tot quan ens trobem en ple període específic, no es pot descuidar la pràctica d’aspectes, a vegades considerats complementaris, com la flexibilitat o el treball de força del centre de masses ( abdominals), o elements menys rellevants de la tècnica d’una especialitat, ja que l’activitat sempre es realitzada globalment i per l’individu en conjunt. D’aquí la denominació: principi d’unitat.

Aquesta darrera consideració no ha de ser incompatible amb el fet que a mesura que s’apropa el final del procés s’ha de posar especial atenció al que determinarà l’assoliment del objectiu.  
Estudiar temes concrets per a un examen imminent en el cas d’un estudiant. Practicar, en el cas d’un esportista, activitats pròximes / semblants / relacionades a la prova o activitat final.

Aquesta especificitat es concreta en el cas de l’entrenament en: QF a desenvolupar o variant d’aquesta, tècnica o gestos característics, tipus de moviments, modalitats de contracció. Durada i intensitat dels estímuls, metabolisme energètic a utilitzar. Són els principals elements a considerar entre altres quan parlem d'especificitat.

El final, la continuació. Recentment vaig sentir que en un viatge: “ l’èxit no és el destí, sinó el camí”. 
Aquesta frase més enllà de la marca, el resultat o l’objectiu a l’esport, o la nota, la promoció o l’aprovat a l’estudi. Els és perfectament aplicable, perquè és impossible no treure res de positiu d’algun d’aquests processos.

Si és així, el final no serà el final sinó un punt i seguit, un moment de reflexió, de control ( necessari com s’ha explicat) per enfocar una nova etapa, un nou procés.
En aquest nou procés o nova etapa, a la seva fase inicial, tot allò que s’ha fet prèviament contribuirà al nou objectiu ( multilateralitat n’hem dit). Com podeu suposar el cicle torna a començar.

Perquè en contraposició al que s’ha comentat al principi aprendre o fer activitat física no té edat i per tant la roda no ha de deixar de girar, mai ?