En una de les incomptables tertúlies sociopolítiques i en
relació a un tema d’actualitat, s’ha fet referència al terme fair play, més
concretament a la diferent interpretació que se’n fa depenent de la cultura a que ens referim.
De fet es comparava la nostra visió amb l’anglosaxona. La de la terra de Thomas Arnold ( mestre del Baró Coubertain) i cuna de molts esports. Una dura comparació.
L’afirmació concreta era: “El concepte fair play a l’anglesa
va molt més enllà de la simple acceptació i el compliment d’unes normes, valors
que sens dubte aporta la pràctica esportiva. El terme en aquell àmbit es pot
considerar a més una veritable moral, una forma d’entendre l’esport”
D’aquí la referència de la tertúlia. Ja que, com és sabut,
molts valors de l’esport transcendeixen a la societat, de la mateixa manera que
una determinada cultura es reflexa en el seu esport.
En aquest estat de coses he buscat confirmació, una senzilla
cerca ( a la wikipèdia del mot fair play) permet comprendre com d’ampli és el
terme. Altres cerques ( worlreference, per exemple) enfoquen el terme més en el
sentit de compliment d’unes normes. Així doncs, i en
teoria, existeix aquesta diferent orientació i vivència del fair play.
Toca ara dur el raonament al terreny de la pràctica
contraposant aspectes concrets de l’esport a diverses cultures:
- Entre nosaltres és fan esforços, campanyes per
convertir el joc net en norma. Sobretot entre els joves esportistes en edat de
formació. Oblidant que el joc net és molt més que una norma: és una manera de
fer. Oblidant quant laxa és la mentalitat en relació al compliment de les
normes entre nosaltres. I oblidant l’efecte crida en relació al tema que te
l’esport d’elit sense actuar-hi ( i no
únicament amb normes sinó amb actituds) de forma convençuda.
Això és el joc net per a nosaltres: mediterranis i
meridionals. Un aspecte exigible.
- El tracte als arbitres a la lliga anglesa i el
seu estil peculiar. El tercer temps dels partits de rugbi, la salutació dels
tenistes després d’un dur enfrontament, la vinculació de l’esport i l’educació
d’ençà de l’època de T. Arnold. Ser l’origen indirecte de frases celebres i
significatives com: “allò important no es guanyar, sinó participar” d’E. Talbot
que s’ha atribuït sovint a P. de Coubertain.
Així és com viuen el fair play els anglosaxons, ignoro si allà
hi ha normes o campanyes, però crec que amb aquesta visió no els calen, ja ho
duen al seu ADN esportiu. Ha estat i és un sentiment.
3.
- Hi ha exemples d’altres cultures: les
salutacions i/o mostres de respecte dels oponents en les activitats de lluita
d’origen oriental a l’adversari, el jutge, els mestre ... Em són especialment
significatives en un enfrontament cos a cos.
Em sembla un exemple molt útil per al cas, i penso que s’ha
d’interpretar com una clara influència cultural sobre l’esport.
- El futbol, l’esport rei entre nosaltres, és una
bona mostra de l’estat de les coses: campanyes, pancartes, enganxines,
preocupació pel futbol base. Fins i tot sota el concepte joc net s’hi inclouen
aspectes més relacionats amb l’educació ( racisme i violència als estadis,
paper dels pares als partits, etc.) que en l’estricte bon funcionament del joc
i l’esport en general.
Lluny de que la societat impregni de valors l’esport es
pretén fer el camí a la inversa, per mitjà de l’esport pretenem canviar la
societat ( o no tenir mala consciència). I això és molt difícil, si a més és
vol fer per norma i no amb convicció
d’un canvi de mentalitat.
UNA BONA CONCLUSIÓ
POT SER QUE EL JOC NET, EL FAIR PLAY NO ES PODEN IMPOSAR S’HAN DE VIURE.
HAN DE FORMAR PART DE CADASCÚ. I això costarà amb els models actuals.
Etiquetes de comentaris: esport i valors, Fair play