dimecres, 13 de setembre de 2017

COAVALUACIÓ ( un experiment )



El punt de partida: ponència de Jesús Gil ( del grup INNOVA+3 ) al curs d’estiu de l’UJI, l’EF com a recurs pedagògic.
Més concretament aquesta diapositiva en la que ens incitava / proposava algunes accions atrevides i innovadores en educació i a l’EF en particular.



Una de les propostes que més em va impressionar va ser en paraules de Jesús: 
molts de nosaltres, educadors ens queixem de la implicació de les famílies en els processos educatius. I segurament no ens falta raó, però quants serien capaços o s’han plantejat cedir, delegar o compartir una part de l’avaluació dels seus alumnes amb les famílies ?
Acompanyant a la pregunta el ponent va apel·lar a la coherència, en el sentit que si hi ha una mancança sembla lògic articular una solució no sols constatar-la o queixar-se’n.

Entre la pregunta i la reflexió vaig saltar com un ressort. Ho faré ! en aquell moment no sabia com, ni a quin nivell, ni en quin grau. Però vaig adquirir el compromís de reflexionar en relació a la participació de les famílies a l’avaluació.

Com que ja hi ha proposta concreta em disposo a compartir-la i al mateix temps adquireixo ara el compromís de valorar-ne l’aplicació en un futur proper ( quan hi hagi dades i resultats ).
Segons el que acabo d’explicar és comprensible que a una resposta a cop calent li calia una reflexió i una anàlisi per donar com a resultat una proposta aplicable ( un parell de mesos han servit per plantejar com, amb qui i a quin nivell ).

Aspectes a considerar:

  • En primer lloc compartir l’avaluació amb les famílies és una forma transcendent d’implicar-les en el procés. Molt millor que moltes altres voluntarioses i sense efectes pràctics ( sobretot des del punt de vista de les famílies ). 
  • Justament per la citada transcendència es fa necessari definir els termes de la participació a l’avaluació. Per no convertir-la amb una pura delegació arbitraria. 
  • Per tal de fer operativa l’acció d’avaluació de les famílies no poden ser delegades avaluacions d’accions a desenvolupar a l’aula ( per seu caràcter tècnic i per la manca de presència ) aquestes seguiran essent avaluades pel professor. En canvi si poden ser objecte de valoració aspectes actitudinals que tenen implicació a l’aula però també més enllà. 
  • Finalment i una vegada definits a grosso modo ( és detallaran més tard ) els aspectes a avaluar cal establir un procediment clar i objectiu de valoració, en aquest cas en forma de rúbrica.
La concreció del que s’ha exposat a hores d’ara s’adjunta tot seguit amb el document que es posarà a disposició de les famílies dels alumnes de 2n d’ESO.

 

El fet de posar a prova l’experiència a 2n d’ESO respon a tres consideracions:

  • En primer lloc la necessària implicació de les famílies per la menor maduresa dels alumnes ( comprant-los als de 4rt o post obligatòria ). Que amb altres mecanismes també es reclama: agenda, entrevistes, reunions, etc. 
  • En segon lloc el fet circumstancial de que aquest curs hi ha canvi de professorat a aquest nivell i és més senzill començar una dinàmica nova que introduir-la a un nivell / grup ja conegut. 
  • Per últim i relacionat amb  els dos anteriors: el fet que a nivells més alts ( 4rt i post obligatòria ) ja existeixen mecanisme de participació dels alumnes a l’avaluació ( autoavaluació o treball sobre les rúbriques d’avaluació ) que podrien resultar contradictoris a aquesta coavaluació familiar.
NO HI HA DUBTE QUE HI HAURÀ COAVALUACIÓ 2 EN FORMA DE NOVA ENTRADA ( és un compromís ) PER VALORAR L’APLICACIÓ D’AQUESTA IDEA O EXPOSAR ELS CANVIS, EVOLUCIONS I RESULTATS
MENTRESTANT SEGUIRÉ/M OBERT/S A NOVES IDEES I PROPOSTES COM LA DE JESÚS.

diumenge, 20 d’agost de 2017

ESPORT I VIATGE.

Viatjar i fer esport no sempre va lligat, en el meu cas poc,  ja que les vacances i els viatges serveixen per canviar l’activitat ordinària i l’entorn: la calor pel fred, el groc de la sorra pel verd,  el mar per la muntanya o el poble per la ciutat ...




Aquesta idea que ha estat una constant al llarg dels anys, s’ha trencat enguany i no per voluntat sinó per obligació, el destí escollit ho imposa. I aquest fet és el que em motiva a escriure de les vacances en el vessant professional.
Que als països nòrdics hi ha una altra cultura de l’esport és obvi, com la hi ha de l’educació i de moltes altres coses ( civisme, organització, corrupció, etc. ). És una cultura diferent. A pesar del que acabo de dir no totes positives ni imitables.

Només cal passejar pel nord d’Europa per adonar-se que allà l’esport es viu més que es veu ( i el d’aquí no es veu als horaris de vergonya actuals ). Hi ha una gran quantitat de persones amb aspecte saludable i fent esport a qualsevol lloc i hora. Aquesta és una tendència que poc a poc va arribant aquí ( els índexs de pràctica de lleure van pujant, més lentament del que seria desitjable però pugen ).

A Noruega li es aplicable tot el que acabo de dir: és un paradís per a la pràctica del caiac, el ciclisme, el ràfting o el trekking si un busca aquestes activitats a les seves vacances esportives. Però a més,  i això és el que m’ha cridat l’atenció el turista estàndard si vol veure el que cal veure del país ha de fer esport, és obligatori ningú se’n escapa.



Pujar al Púlpit, veure una glacera o una cascada, suposen caminades de dues hores com a mínim

Els noruecs han fet esforços per fer accessible allò més inaccessible ( túnels, ponts, carreteres impossibles son una constant ) però no han fet cap acció, ni per tant despesa, per fer més accessible ( còmode ) allò que pot visitar-se fent una bona caminada a vegades gens senzilla.
Poden fer-se interpretacions suposo, la que jo faig és que: pot ser per les condicions, pot ser per tradició, l’activitat física forma part de la seva forma de viure i això avui en dia no te preu. És molt més saludable i de rebot redueix la massificació a determinats llocs.
NO SE SI HEM DE COPIAR MOLTES COSES PERÒ D’AQUESTA N’HAURIEM D’APRENDRE, CAL ESFORÇAR-SE EN PROVOCAR ACTIVITAT I NO ELIMINAR-LA PER COMODITAT.
El referent més proper que se’m acudeix és el “camino de Santiago” que si ve te aquesta connotació d’activitat física, li és inherent. No s’ha explotat de forma suficient, el camí te altres derivades.

El to professional al viatge l'han donat també algunes escultures del Vigeland park, que m'han recordat les activitats d'acrosport de tots els cursos. Fins i tot en això l'esport està integrat a la vida, artística en aquest cas. 










Finalment un consell, si viatgeu a Noruega ( cosa que recomano ) i voleu veure el que cal veure prepareu-vos, no de forma exigent ( caminar amb desnivells i terreny irregular serà suficient ) però si de forma constant ja que ho gaudireu molt més. I si en tornar no ho deixeu, tot això us haureu trobat.

dilluns, 31 de juliol de 2017

REMEMBER WHEN ?

Vagi per davant, una idea / visió personal:  quan a qualsevol àmbit es treu la pols de la memòria ( i de forma ostentosa i gens modesta ) i es dedica al present a mirar-se el melic del passat  en lloc de tenir perspectiva de futur, és que alguna cosa no funciona. Tant se val si és el gol de Koeman, l'esperit de Juanito, l'aniversari del 23-F o els JJOO del 92 com és el cas actual.
El passat és el passat, és cert que ens ha dut on som, que tampoc és el paradís. I tret de context és fins i tot ridícul amb la mirada actual: o no ho és que sigui justament a un franquista a qui se suposa que li ho hem d'agrair tot, o no ho va ser convenenciera ( com a poc ) la coronació esportiva de l'actual rei ? 
Aquest discurs no serveix de res, està vist que el temps tot ho cura. Hi ha infinitat d'exemples que ho demostren a la política i fora. Si aquest fos el raonament no caldria ni començar, vinga l'autobombo i endavant.

El que m'ha cridat l'atenció de l'efemèride més enllà de la pompa, és l'escassa visió de futur o fins i tot de la més patent realitat, i això és preocupant.

"Los éxitos eran modestos y esporádicos como correspondía a una casi absoluta falta de educación física y cultura deportiva en el ámbito femenino."
Aquesta és una frase extreta d'un article:  https://elpais.com/deportes/2017/07/30/actualidad/1501434016_200988.html

Si ho extrapolem als resultats dels darrers campionats mundials de natació on no hi ha èxits masculins, per exemple, que vol dir això ? Us ho diré no hem aprés res !!! Fa 25 anys potser jo mateix hagués signat la frase però avui en dia...
Que al 92 venint d'on veníem i amb el personatges que regien, alguns, molts pensessin/m en l'EF com una eina de foment de promoció de l'esport s'entén però avui... A l'època de les clàusules de rescissió, dels drets d'imatge, de la més gran mercantilització de l'esport, del payperview...

L'esport i l'EF estan més allunyats que mai, i el tema de la cultura esportiva més val no tocar-lo ja que està totalment contaminat i perdut ( com es veu als noticiaris cada setmana durant la temporada esportiva i no únicament de futbol ) i ho està gràcies sobretot al model d'esport imperant.

Ni tant sols les dades confirmen una celebració optimista, la distància segueix essent immensa entre sexes si es valora la pràctica, no així els resultats és cert. D'això jo en dic oportunisme polític i/o mediàtic.
Ja que avui en dia creure que els resultats impulsen la pràctica és una fal·làcia. Han passat 25 anys dels millors resultats de la història ( gràcies a la inversió i no a l'augment de la participació ) i la situació no s'ha capgirat.

Que l'EF formi part de les vides dels ciutadans li ho devem més a Cagigal que a Samaranch i ja seria hora de reconèixer-li-ho.  Que el model esportiu competitiu s'allunya de la població  és un fet a les dades anuals del propi CSD ( que potser no difon per l'escàndol que suposaria el suport públic a les federacions i a l'esport competitiu ) màxim òrgan polític de l'esport.
Fins avui sols es compara el medaller i no la cultura física, la tradició, la implicació de l'activitat física a la població d'altres països: Alemanya, Holanda o Suècia per citar-ne alguns amb les mateixes o menys medalles que Mireia Belmonte. 

La realitat actual i no exactament o totalment hereva del 92 és:
  • Els index de pràctica van pujant però no a l'àmbit competitiu i si al del lleure i la salut.
  • En aquests camps la distància entre sexes segueix existint i es redueix de forma molt lenta.
  • A pesar del que es publica segueixen calen campanyes i accions  de foment de la pràctica esportiva femenina ( el PCEE n'és una mostra ).
  • L'EF tot i estar instaurada al sistema educatiu, i en contradicció al seu suposat paper de foment, no avança ni és situa al nivell de les recomanacions internacionals o tampoc copia el que fan els països punters als medaller. Està estancada o en retrocés.
  • Potser si arran del boom del 92 han nascut i s'han estès els anomenats professionals de l'esport ( llicenciats, graduats, cicles genèrics, específics, etc. ) ben formats, cert però amb un futur professional complicat per obra i gràcia dels gestors de l'esport i de la política esportiva de medaller.
ENHORABONA A LES ESPORTISTES QUE HAN INVERTIT TEMPS I EN MOLTS CASOS DINERS EN LA SEVA FORMACIÓ QUE LES HA DUT A L'ÈXIT. Si dic que no hem aprés és perquè això ja va passar amb Nieto o Alonso i abans amb Bahamontes o Urtain. ARA SON ELLES, JA ERA HORA, JA TOCAVA.

AIXÒ EN LA MAJORIA DELS CASOS ANOMENATS NO VA SERVIR PER CANVIAR EL MODEL ( el motociclisme si va canviar, però aquest és un altre tema ) O COM A MÍNIM ANALITZAR-LO I PEL QUE ES VEU ARA TAMPOC SERVIRÀ, UNA PENA !!!

Analitzar la realitat, traçar un rumb, tenir un objectiu son principis bàsics que caldria seguir. Es va fer al 92 per aconseguir èxits esportius puntuals. ARA 25 ANYS DESPRÉS S'ESTÀ PERDENT L'OCASIÓ D'APRENDRE DE PASSAT I MIRAR CAP AL FUTUR.

POTSER ÉS UNA UTOPIA PERÒ EL FUTUR HAURIA DE SER L'ESPORT PER A TOTHOM, L'ESPORT SALUDABLE I L'ESPORT ÈTIC. I SI NO HI HA MEDALLES SERÀ PERQUÈ NINGÚ HI VOL FICAR-HI DINERS.


dimarts, 18 de juliol de 2017

Pare i professor o professor i pare ?



Arran de diverses activitats de  formació recents  m’he adonat que molts professors i no professors, professionals de diversos camps, parlen dels seus fills:  son una referència, com a exemple, element motivador... En definitiva ens influencien.  

No és cap descobriment que la paternitat marca, però ho fa només personalment o també ho fa professionalment ?
 
Pensant-hi més a fons  m’he adonat que dels quasi 30 anys d’exercici professional en el terreny de la docència i/o de l’activitat física ( d’ençà que vaig acabar la llicenciatura, ja que les experiències laborals prèvies no compten, o si ? ). N’he exercit 24 essent pare i quasi 20 sent-ho per partida doble.

En determinat moment per exemple, va caler decidir si a més de pare ( a això no es pot renunciar ) seria el mestre dels meus fills en diverses situacions. Així com he vist postures radicals: jo mai voldria, diuen alguns o altres fan veritables malabarismes per coincidir amb els seus fills.  He estat a les dues situacions ( ser-ne el  profe i escollir no ser-ho ) i no sabria donar una resposta única:  el moment,  la persona ( fill/a ), el context...  condicionen la decisió.  Això si,  sempre naturalitat i rols clars ( tot i que hi ha anècdotes divertides, segur ).
Si  tot el tema és reduís a aquesta decisió no mereixeria més comentari. Hi ha més, molt més.



















El punt de vista, el compartir, el deixar fer, la distància, l’exigència, les comparacions, l’empatia, l'orgull, la decepció, la diversió ...

Tot plegat és podria resumir en:  el fet, la capacitat, la possibilitat de situar-se al lloc de l’altre. Virtut impagable sempre,  però que en aquest cas te dues vessants:  la de l’alumne i també la del pare. Que constitueixen,  juntament amb el mestre,  el triangle màgic de l’educació.

El bon professor ( el mal professor no te remei, tant si és pare com si no ho és ) moltes vegades centra la seva atenció a la matèria, la tasca, el grup. Està capficat en el fet de que la seva feina funcioni, això no sols és positiu, sinó  desitjable.
Aquest professor, qualsevol professor agraeix, necessita feedback, informació de com és viu el procés. I els bons ho busquen, ho provoquen i a més actuen en conseqüència. Si s’és pare i professor es disposa d’informació privilegiada de com viu el teu fill la seva formació ( feines, organització, valoracions, correccions, etc. ) per tant és molt fàcil extrapolar-ho a la teva feina.

Aquesta mateixa situació fa que com qualsevol  pare tinguis una opinió de la tasca docent dels mestres / professors  dels teus fills ( tracte, rigor, exigència, dedicació, claredat ... ). Que com a tots els àmbits de la vida és diversa i variada. Per tant també serà  extrapolable el fet de desitjar i per tant buscar una valoració positiva de la teva tasca dels altres pares, comprenent de primera ma el seu punt de vista, que és també el teu.

Al fet de ser capaç posar-se al lloc de l’altre s’hi pot afegir l’element comunicatiu, molt important pels educadors.
Explicar-se és una de les habilitats que he ha de tenir tot docent, més enllà de la capacitat de convicció o de disposar d’arguments contundents. Ajuda i molt en el cas dels alumnes tenir l’experiència negociadora de tot pare o mare i saber que finalment ( pot ser molt al final ) hi haurà un no o un prou. En el cas de que la interlocució sigui amb pares:  saber de primera ma en quina situació poden estar ajuda.  Saber, per exemple que la seva visió, sobretot en cas de conflicte,  està clarament condicionada de partida pel seu fill ajuda  a oferir un altre punt de vista:  el del professor o la institució. Saber que el fet educatiu no és l’únic i que cal relacionar-lo amb altres aspectes de la vida és molt útil.
El saber i la utilitat no son només teoria en aquests casos,  perquè en la teva doble condició d’una o altra forma ho has viscut en primera persona i això realment serveix, si no s’oblida.


A més del que s’ha exposat fins ara, la paternitat és a més un intangible.  Ja que de forma similar a qualsevol procés d’aprenentatge és passa de la dependència, de la total direcció al control o seguiment a distància, fins arribar a la total autonomia.
Tot al seu moment i amb la mida justa. Com passa amb el procés educatiu en el que professionalment i a diari estem immersos. El doble vessant enriqueix tant l’un com l’altre.
Vist d’aquesta manera, i partint de la base que tots/es els/les pares/mares procurem fer-ho el millor possible. Es pot suposar que els que a més son mestres,  i tenen la mateixa intenció ( fer-ho el millor possible ) poden comptar amb un gran avantatge professional.
Sempre que no vegin alumnes, sinó fills ( com els seus ). Com voldries que tractessin als teus fills ? És la pregunta. O no vegis famílies, sinó a tu mateix buscant explicacions o complicitat. Com voldries que t’ho expliquessin ?

He tingut la possibilitat de treballar als més diversos nivells educatius al llarg de 30 anys des d’infants fins a universitaris. I ara encara que els meus fills ja siguin grans, n’adono que  moltes vegades he trobat  alguna referència en ells,  que m’ajuda i motiva:  a tractar als demés com voldries que tractessin als teus.
Tant se val si és: planificant, avaluant, impartint una sessió o atenent a famílies o alumnes.

Podria semblar finalment que únicament els pares o mares de família poden ser bons professionals i evidentment no és això. O que estic fent apologia de la paternitat, tampoc és el cas ( cada cosa al seu temps, no cal córrer ).
Si però que cal, aprofitant l’experiència d’altres, escoltar el missatge,  que com deia al principi  aquests  darrers dies s’ha repetit molt, i no de forma casual,  a un curs de formació per a professionals de l’EF.

LLICENCIATURA, CAP, GRAU, MÀSTER, FORMACIÓ PERMANENT ...  ENS PODEN FER MILLORS PROFESSORS. LA PATERNITAT ES POT AFEGIR I CONSIDERAR UNA EINA DE MILLORA PROFESSIONAL NO FORMAL, ÚTIL SENSE DUBTES ( gràcies família ).

Un toc humorístic mai fa mal, encara que serveixi per constatar que alguna cosa ha canviat.